L'Iraq s'enfronta a una possible guerra que repercutirà a tot el món

Bush intenta obtenir el vistiplau per atacar Saddam Hussein. A partir de l'atemptat de Nova York, el president Bush ha establert la seva particular guerra contra el que considera el terrorisme d'Estat. Primer va ser l'Afganistan i ara sembla que li toca el torn a l'Iraq. L'etèria xarxa d'Al Qaeda no ha pogut ser desbaratada del tot perquè no té una estructura militaritzada i tangible que es pugui, en primer lloc localitzar i, posteriorment, combatre. Aquest nou sistema d'organització del terrorisme ha desconcertat, fins i tot, els experts en aquest tema. Per altra part, les armes de combat no han estat les convencionals. No calien grans armes per combatre l'enemic, sinó emprar les seves pròpies. Aquesta sempre ha estat una de les tàctiques dels pobles en inferioritat armamentística. Cal aprofitar el potencial de l'enemic per fer-li mal. Així, de sempre s'ha intentat destruir els dipòsits d'explosius que l'enemic ha de tenir emmagatzemats, ben guardats, però integrats per poder-los controlar.

Saddam Hussein esdevé un símbol en la lluita dels EUA contra el terrorisme. Les informacions ens parlen constantment del perill que suposa la carrera armamentista de Saddam Hussein. En l'àmbit periodístic no tenim elements de judici per confirmar o desmentir aquestes notícies. És cert, però, que la manera de fer-les públiques respon a una estratègia ben organitzada d'introduir un clima de por que justifiqui la guerra que Saddam Hussein haurà de patir. El joc entre l'Iraq, els EUA i l'ONU no és res més que una partida d'escacs per evitar, per part de l'Iraq, un escac i mat. Els EUA tenen por de la reacció mundial i dels costos, no solament econòmics, d'una possible guerra. L'Afganistan era una zona aïllada i definida i sense capacitat de resposta. Saddam Hussein ha perdut totes les guerres que ha tingut i així i tot ha aconseguit mantenir-se en el poder.

La situació límit dels EUA vol provocar un aixecament intern contra Saddam Hussein. Aquesta seria la sortida més fàcil per a l'ONU, l'OTAN i els EUA. El món àrab no sap com enfrontar-se a aquesta situació. Saddam Hussein els fa molta nosa als emirats àrabs i molt més als integristes islàmics. La seva caiguda seria un respir internacional i el nou govern podria acceptar el desmantellament de les armes que ens diuen que tenen fabricades o en procés de fabricació. De totes maneres, els nervis dels EUA i la insistència de la Gran Bretanya demostren que Saddam Hussein deu estar molt a prop d'aconseguir bombes atòmiques. Així i tot, el món no ha après, al llarg de la seva història, a resoldre els problemes a partir del diàleg. Per dialogar cal partir de situacions de justícia i de voluntat de trobar solucions. Les armes maten enemics, però no tots. Els que queden, un dia o un altre tornen a insistir en les reivindicacions, si les solucions són imposades per la força. El món està ple de situacions límit que es volen solucionar unilateralment i per la força. Els resultats obtinguts mai no seran els millors per aconseguir una pau estable. La justícia és l'únic fonament de l'estabilitat social, cultural i política i les experiències més properes ens han demostrat que hi pot haver guanyadors per la força, però no pau. Tornarem a sentir càntics militars, records de violència que només porta altra violència.